La literatura és un espai mental que, en generar un imaginari compartit i col·lectiu, també es projecta en l'entramat social i urbà. La figura d'un poeta nacional té sempre una dimensió social i política que alhora implica que la projecció pública del seu llegat es basteix a partir de gestos i reverberacions essencials i relats compartits. Salvador Espriu —juntament amb Jacint Verdaguer, Joan Maragall i, posteriorment, Miquel Martí i Pol— ha tingut una projecció que ha transcendit els límits de la seva obra i ha obtingut un reconeixement col·lectiu que el converteix en un referent que es projecta en múltiples esferes de l'espai públic.

D'aquesta manera, hi ha un gran nombre de carrers i jardins dedicats a Salvador Espriu. L'escriptor també dona nom a algunes escoles públiques, així com a una biblioteca, un institut de secundària i un centre de formació d'adults. A banda de poder veure la imatge d'Espriu en cartells, escultures o punts de llibres, a la façana de la Passió de la Sagrada Família es reprodueix el famós poema XLVI de la Pell de brau. A més, durant la celebració de l'any Espriu, el 2013, la seva efígie va aparèixer en diversos cartells. A part d'aquestes projeccions institucionals, al carrer Numància de Barcelona, podíem trobar-hi un grafit que reproduïa el rostre d'Espriu.

Cal remarcar que hi va haver tres factors que van propulsar la popularitat del poeta. En primer lloc, en l'àmbit de la crítica, Castellet i Molas, en la seva definició programàtica del «realisme històric», situen La pell de brau com una de les obres fundacionals d'aquest moviment literari. Segonament, la relació d'Espriu amb els cantautors de la Nova Cançó, especialment amb Raimon, que va musicar els poemes de la darrera secció d'El caminant i el mur, «Cançons de la roda del temps», un LP que sortí amb una coberta de Joan Miró. Així mateix, Raimon va musicar altres poemes com «El meu poble i jo» i «He mirat aquesta terra», de Les cançons d'Ariadna i de Llibre de Sinera, respectivament. En tercer lloc, la difusió escènica d'Espriu que va fer l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual amb un muntatge sobre La pell de brau (1960) i representacions de Primera història d'Esther (1962) o Ronda de mort a Sinera (1965), entre d'altres.

D'altra banda, en el terreny literari podem trobar jocs conceptuals amb la figura de l'escriptor: d'aquesta manera, el primer capítol d'El sexe dels àngels (1992), de Terenci Moix, està dedicat a Iscle Garsó, alter ego d'Espriu, o el protagonista del relat «Confidència» (1978), de Quim Monzó, confessa haver-se empassat tot Bergman i Espriu. Altres autors han comentat la influència directa que ha tingut d'Espriu sobre la seva obra. Així, Benet i Jornet comentava l'influx de la teatralitat espriuana en les seves obres La desaparició de Wendy (1973) i Descripció d'un paisatge (1979). «Espriu m’ha ensenyat a escriure», deia Montserrat Roig. Així mateix, trobem Espriu x Dotze, dramatúrgies per a joves, un recull de peces teatrals que recreen l'univers espriuà, una publicació que forma part dels múltiples homenatges que es van dur a terme amb motiu del l'any Espriu.

En l'àmbit de les lletres hispàniques, Rafael Chirbes, en reproduir a La larga marcha (1996) un ambient de resistència universitària en un Madrid impregnat de les imatges de Lenin, Ho Chi Minh o Che Guevara, fa referència a un concurs de versions inspirades en l'esmentat poema XLVI de La pell de brau. Així mateix, el 2023 el poeta i traductor nord-americà Cyrus Cassells va publicar To the Cypress again and again, una obra híbrida que combina traduccions de poemes d'Espriu amb poemes de creació inspirats en la seva poesia.

En l'àmbit de les arts plàstiques, Josep Maria Subirachs va fer l'escenografia dels muntatges de Primera història d'Esther que dirigí Ricard Salvat (1962, 1968). També es va encarregar de les il·lustracions per al volum d'Una vella i encerclada terra (1980). Així mateix, Subirachs va esculpir el fris d'homenatge a Espriu de la basílica de Montserrat (1977), el monument a Espriu a Santa Coloma de Farners (1986) i un baix relleu dedicat a l'escriptor a la Universitat de Barcelona (1986). També va esculpir un estàtua titulada Núria/ Fedra per al Museu de les Arts de l'Espectacle, situat al Palau Güell. El pintor Sergi Barnils també ha il·lustrat el volum Ocnos i el parat esglai, publicat el 2013. Pel que fa a les adaptacions cinematogràfiques, destaquen les recreacions fílmiques de Laia. Així, el 1971 Vicent Lluch va adaptar Laia a la gran pantalla, amb un repartiment format per Núria Espert, Francisco Arrabal i Julieta Serrano, entre d'altres. El director Lluís Danés va adaptar Laia a la televisió, un muntatge que va ser estrenat a Televisió de Catalunya el 15 de setembre de 2016.

La polseguera que encara aixequen les posades en escena d'Espriu, com ara el muntatge de Primera història d'Esther que Oriol Broggi va presentar a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya (2007), mostren que, més enllà del seu valor literari, la figura de Salvador Espriu és concebuda com una part inherent a l'imaginari col·lectiu. Espriu, que havia entès que calia que l'escriptor tingués projecció, va crear-se un personatge d'una rigidesa gairebé teatral per a l'esfera pública que poc tenia a veure amb la seva personalitat. Tanmateix, aquesta imatge d'Espriu es projecta en l'espai social i determina també les relacions intertextuals amb la seva obra.

Pel que fa a l'àmbit infantil i juvenil, el 2013 Pilarín Bayés va publicar Petita història d'Espriu i el 2013 Carles González va crear un videojoc titulat El món d'Espriu, basat en la vida i l'obra de l'escriptor. La protagonista del joc és la reina Esther i està adreçat a un públic d'entre 11 i 16 anys.

Aquest III Simposi Espriu pretén, doncs, resseguir en un sentit ampli el llegat de l'escriptor. Així, a banda de veure com la seva figura s'escampa per l'espai quotidià més enllà dels projectes institucionals, també té per objectiu palesar com la seva obra —la interpretació de la qual sovint està condicionada per la seva projecció pública— estableix un diàleg amb expressions artístiques de la postmodernitat.

S'obre la crida a participar en el III Simposi Internacional Salvador Espriu. Espriu recreat: ressons, usos i homenatges, que se celebrarà a la Universitat Pompeu Fabra, a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Barcelona el 7, 8 i 9 de maig de 2025, l'any en què s'escau el quarantè aniversari de la mort de l'escriptor. El Simposi, com els dos anteriors, comptarà amb la col·laboració del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu.

Els interessats a participar-hi poden enviar propostes de comunicació sobre les següents línies de recerca:

1. Espriu representat. Representacions d'Espriu en l'espai públic (noms de carrers, d'escoles, de biblioteques, monuments, grafits i usos artístics i arquitectònics en general) i en l'espai de la postliteratura (cartells, objectes, museïtzació, etc.).
2. Espriu adaptat. Recreacions de l'obra d'Espriu en els àmbits artístic, escènic, plàstic, musical o literari. Adaptació de l'obra d'Espriu a formats multimèdia i a gèneres i llenguatges paraliteraris (còmic, cinema, televisió, literatura infantil o juvenil, videojocs). Traducció de l'obra d'Espriu i diàlegs intertextuals amb l'obra espriuana des de les diverses poètiques de l'època postmoderna.
3. Espriu homenatjat. Estudis sobre els diversos i múltiples homenatges, institucionals o no, que s'han dut a terme per rememorar la figura de Salvador Espriu des del moment de la seva mort.

Cal tenir en compte les indicacions següents:

1. S'haurà d'enviar una proposta en format PDF abans del 30 de juny de 2024 a l'adreça: 3rSimposiEspriu@gmail.com
2. Les propostes hauran de tenir una extensió d'entre 300 i 400 paraules. A més, cal incloure-hi 4 o 5 mots clau i una breu biografia del candidat, de no més de 500 mots.
3. La durada de les ponències serà d'un màxim de 20 minuts.
4. Es publicarà un llibre dels resultats del Simposi. Tots els ponents estan convidats a presentar-hi les propostes de publicació, que seran avaluades per un comitè extern. Aquests textos tindran una extensió màxima de 42.000 caràcters, espais inclosos (unes 20 pàgines estàndard).