Centenari de BELLA TERRA BELLA GENT, de Josep Carner

dimarts, 06 novembre, 2018

Avui, 6 de novembre, fa cent anys que «Bella terra bella gent» va arribar a les llibreries. Un llibre sobre la pàtria, sobre l’amor a la terra, la figuera i el pi, els núvols que hi transiten, la llum del cel, la gent que l'habita, com els memorables personatges dels tres diumenges. Carner, poc donat a ser expansiu sobre els seus llibres, el defineix dins del tòpic pintoresc: un llenguatge que descriu vivament i animadament les coses, i que ell considera, en certs aspectes, afí a l’esplèndida facúndia barcelonina d’«Auques i ventalls». La coberta i la portada del llibre ens anuncien el títol «Bella terra bella gent» i seguidament, en una nova ratlla, el gènere de l’obra i el nom de l’autor: «rims de Josep Carner». «Rim» és paraula que, en l’obra de Carner, es relaciona amb els "Rims de l’hora", 1911- 1915 (poesia d’ara, del temps, d’actualitat), és la secció diarística més densa i duradora de tota la poesia catalana: dos-cents vint-i-quatre poemes, sempre signats Two i convertits en rebost de tres llibres: «Auques i ventalls», «La paraula en el vent», «Bella tera bella gent». Si el poeta no era expansiu en públic sobre els seus llibres sí que ho era amb els amics més íntims, com el gramàtic Emili Vallès. Li dedica un exemplar del llibre acabat de sortir amb uns versos improvisats, fets a partir de la ratlla meravellosa de la mateixa anteportada, bella terra bella gent, un «vers» que defineix un metre de set síl·labes a la dedicatòria, que diu: Emili Vallès Vidal, d’Igualada natural (hi va néixe’ a Can Mi Vida –«honni soit» qui pensi mal), llegirà amb faç ensopida en el temps sagrat d’Advent aquest llibre que es nomena BELLA TERRA BELLA GENT Que li sigui lleu la pena i el gall dindi suculent. És una poesia en mètrica accentual (iambe, anapest, peó tercer), d’una musicalitat exquisida, pròpia del geni poètic de l’autor. Ell, en una ocasió, esmenta els versos de la composició com a "versots", en el sentit de versos més llargs que els habituals en mètrica sil·làbica. La revisió obstinada dels seus versos ("el full de paper malcontent") és el pensament dominant de Carner en poesia i s’expressa en la constant mobilitat dels seus textos. El poema coneix una lleu revisió el 1936 en ser publicada una nova edició del llibre pels volts de Sant Jordi d’aquell any, tres mesos abans de l’alçament militar. I després, revisat de nou, s’incorpora a «Poesia», 1957, a la secció »Lloc«, que pren el nom genèric de territori on el poeta va néixer i on segurament hauria volgut morir si "no hagués l’atzar esbarriat les coses!". Però avui, avui! és el dia de la bella terra i la bella gent, el dia per llegir el poema en aquesta forma de 1918. Avui és un dia magnífic per llegir un dels millors poemes del llibre centenari, ‘El dia revolt’, un poema escrit sis anys abans, el 1912, i presentat als Jocs Florals de l’Ateneu Obrer Català de Sant Martí, a Barcelona, on va ser premiat amb l’Englantina. 

EL DIA REVOLT

Fes batre de nou mon cor que s’enuja;
per cel, terra i mar emporta’t en folla carrera la vida que es dol,
o dia revolt de sol i de pluja,
o dia esquinçat de vent i de pluja i de sol!
 
¿Qui sap si seran amargues o pies tes deixes?
Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius.
Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes
no saben si plores o rius.
 
Potent, en la nau abats el cordatge, la vela has retuda
i emplenes el bosc de laments;
i a l’era del cel hi menes batuda
dels núvols de flama que petja la bella quadriga dels vents.
 
Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida;
t’emportes les fulles, cantant, a l’atzar;
i clapes de llum la terra atuïda
i voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar!
 
Regolfa ta veu per dintre la serra
i sonen les baumes d’aquesta clamor:
–Deixonda’t, o cor de la terra,
que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Fúria i l’Amor–.
 
Trasbalses la pau en ta via;
l’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; ¿què hi fa
     si en una hora el consum?
i fins de la fossa n’aixeques follia
i esborres l’antiga rodera del seny i el costum.
 
¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta
i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai?
¿Qui ha vist eixa llum que apar desfullada ginesta
i alegra i endola l’espai?
 
O dia revolt de sol i de pluja daurada,
o dia esquinçat de vent i de pluja i de sol!
Salut a la saba del món, altre cop desvetllada;
salut al miracle que duus per demà si Déu vol!
 
Salut a la tendra donzella
que vela son pit, adés borronat;
a tota semença que puny la clivella
i a tota dolor que el cap ha vinclat per ésser alegria en l’eternitat.
 
Salut a la vida, de dintre la vida infinita,
que mai no ha cantada la humana cançó;
a la veritat que encara no és dita;
salut a qui és nat i encara no veu la clarô!
 
Bon dia pel tany qui desperta –l’alzina sabuda
només que de Déu, que ja guarda la seva llecor de perills!–.
Salut a la pàtria, tan feble i dolguda!
Salut a la pàtria que encar no és nascuda
com l’hem somniada sos fills! 
 

Text: Josep Carner (Obra poètica. ECOC 1/1) «Llibres de poesia 1904-1924». Edició crítica de Jaume Coll. Barcelona: Edicions 62 (Biblioteca Clàssica Catalana), BeT 59, p. 674-676.